3. De Camprodon al Santuari del Remei

De Pirineu Català - Comarca de Camprodon

a) Pel camí antic


45 minuts. Practicable a peu o en cavalleria. Es segueix carretera avall de Sant Joan.

10 m. PONT DE LES ROCASSES. Es travessa per sota el pont al costat del riu, seguint prop de sa vora esquerra; trajecte pintoresc. Roca de la campana en el riu. És una grossa roca, de punta aguda com el batall d'una campana, sostinguda cap per avall sobre dos altres rocasses emplaçades en l'aigua.

En la vorera, oposada, les ruïnes de la Farga. Bell cop de vista en avall del riu, destacant les construccions de l'ex-colònia Matabosch i un pintoresc pont rústec.

Saltant de la presa de la fàbrica Matabosch.

15 m. Es travessa la torrentera rocallosa de l'Angeleta, que baixa d'un estrep de la serra de Sant Antoni. Resclosa de la fàbrica Matabosch. Barri obrer en la part oposada del riu.

20 m. Saltant de la fàbrica formant hermosa cascata. L'aigua cau rabenta i espurnejant, formant dues blanques cabelleres. Un dels salts rebot sobre unes roques i es llença de costat damunt de l'altre, caient junts a l'estrellar-se entre el rocam, alçant un núvol de boirina d'aigua. És d'un bell efecte pintoresc.

El camí segueix sempre prop del riu.

30 m. Palanca de can Beya [Beia], abaix a dreta el Ter. Entreforc amb el camí que ve de la carretera de Sant Joan. Es deixa el riu, i tot seguit el camí carreter, i es puja per un bell corriol enlairat sobre fonda torrentera, pedregosa en son fons i coberta d'arbreda en ses rectes vessants.

40 m. Creixenturri, casa de camp, en el replà conreat, que separa les dues torrenteres del Remei. En aquesta casa guarden la clau de l'ermita, la qual faciliten als visitants. Segueix pujant en vistes del Santuari.

45 m. Santuari del Remei, modern, molt espaiós i d'escàs gust artístic. Son conjunt ofereix de lluny cert bon efecte però de prop la il·lusió desapareix, sobretot davant de les desproporcions i pobresa de sa façana. Té dues altes torres amb agulles, als costats de son esquifit frontis. L'interior té la forma de creu, alçant-se la cúpula en el centre del creuer; no ofereix notable particularitat. L'altar major és de marcat mal gust; a més de la Verge s'hi venera la imatge de Sant Cristòfol, patró de Creixenturri. El cambril de la Mare de Déu és molt capaç i bastant adornat. La miraculosa imatge de la Verge és molt venerada no sols en tota l'encontrada camprodonina, si que també en molts indrets del Conflent i el Vallespir, d'on hi acudeixen tot sovint devots romeus en acció de gràcies per favors rebuts o en súplica d'altres a obtenir. Són moltes les presentalles que omplen les parets , algunes molt curioses, especialment en els retaules ex-vots de prometença.

L'església és sufragània de la parròquia de Camprodon, i totes les festes té obligació de dir-hi missa un dels senyors vicaris de la parròquia.

La Clotada on s'aixeca el Santuari és herbada, però hi manca arbreda i aigua. A cada costat hi ha una torrentera: la de la dreta es forma dels aiguavessos de les Roques de Sant Antoni; la de l'esquerra, en els faldars de puig de Dot, que domina la vall.

Santuari del Remei.

Sant Cristòfol de Creixanturri, agregat avui administrativament al municipi de Freixanet i en lo eclesiàstic a la parròquia de Camprodon, tenia antigament ajuntament i parròquia propis. En el segle XIV tenia aquest lloc 48 cases, algunes d'elles formant veïnat, junt amb la rectoria, i les demés escampades. En els terratrèmols del propi segle , que tant de dany causaren també a Camprodon i a la Real, sofrí el poble gran ruïna quedant destruït el veïnat de cases i ensorrat l'absis i volta de l'església. Les guerres i revoltes que assotaren seguidament el país acabaren de fer-li perdre importància, i en l'any 1597 fou suprimida la parròquia i convertida en sufragània de Camprodon. Posteriorment fou agregat son municipi al de Freixanet.

A curta distància de l'església, en lloc enlairat, a l'altra part del torrent, en el costat nord de la clotada, es poden notar encara algunes esmicolades ruïnes, vestigis du l'antic castell, conegut en els últims temps amb el nom de Castell dels Moros. Fou en son origen una torre sepulcral romana, Turris Crescentis, la que donà nom a l'encontrada. En el segle VIII fou convertida, segons sembla, en torre-guaita o bé de defensa, i, junt amb la de Cavallera, que existeix avui encara en un estrep de la serra de son nom, guardarien en l'època de la reconquesta l'estret pas de les Rocasses, que tanca l'entrada a l'alta vall del Ter, lloc que en aquells temps, pocs homes el farien inexpugnable; pertanyé al Comtat de Besalú i després al Vescomtat de Bas, a l'abadia de Sant Joan, i a la vegueria de Camprodon successivament.

En 1245 fou donat en franc alou, pel rei En Jaume I, a Albert de Sanromà, amb condició expressa de restaurar ses trossejades muralles, caigudes en les bregues de la guerra dels albigesos. Sos successors el traspassaren en 1265 a Ramon de Puigpardines, ex-vicari regi del vescomtat de Bas. Havent vingut a terra amb motiu dels terratrèmols de 1327 part del castell, el propi senyor el feu restaurar i engrandir, i, fent-se excavacions a tal objecte, fou trobada entre els enderrocs la miraculosa imatge de la Verge que es venera avui en el santuari. Fou dedicat un oratori en el castell per a donar-li culte i veneració i es creà un benefici a ell inherent. Gilabert de Cruïlles i sa muller Elvira de Puigpardines vengueren el rastell i drets senyorials al monestir de Sant Joan de les Abadesses en 1381. En 1554 fou manat destruir el castell, que, abandonat i mig enderrocat en les revoltes de nyerros i cadells, s'havia convertit en un amagatall de bandolers. Recollida la santa imatge, fou traslladada l'església de Sant Cristòfol, i en 1557 col·locada en un forat obert en la paret, a l'esquerra de l'altar major, per lo que fou coneguda, d'aleshores endavant amb el nom de la Mare de Déu del Forat. En 1714 comença la verdadera devoció a la Mare de Déu del Remei amb motiu de diversos prodigis obtinguts per sa protecció, devoció que ha anat creixent i augmentant seguidament a mida dels beneficis obtinguts per sa intercessió. En 1812, a costes de la família Mariner se li erigí en l'església un altar i un cambril, i en 1849 se la col·locà en l'altar major, fent-se notables reformes en l'església. Últimament, com ja hem dit abans, es practicaren noves obres de restauració fent desaparèixer els últims vestigis de l'antiga esglesieta romànica, del segle X, parroquial de Sant Cristòfol, amb volta de cantó seguit, severa i sense adornos. Els qui dirigiren l'obra actual no estigueren pas feliços en la concepció del projecte ni en el bon gust de conjunt ni de detalls.

L'antiga i venerada imatge és de fusta, de seixanta cinc centímetres d'alçada, esculpturada grollerament. Està asseguda i tenia l'infant Jesús a la falda. El vestit és d'un color vermell amb flors grogues, igual que el de l'infant; el mantell és blau amb toca que li arriba a les espatlles. Té la cara expressiva, d'oval allargat, i la mirada dirigida al lluny. Està coberta amb vestidures, que seran mes o menys riques, però que tenen la trista propietat de treure-li tot son caràcter històric-artístic. ¡És llàstima que no acabi d'una vegada el mal gust de vestir imatges antigues! Per aquesta causa aparenta estar dreta en lloc d'asseguda i porta el nen en braços per comptes de tenir-lo a la falda, com abans. Els rostres de les dues imatges han sigut retocats.

Són molts els vestits i joies que posseïx la Verge, com també corones i llànties de plata, la major part regal de les dues famílies protectores i administradores del Santuari, Sitjar i Mariner. Un vestit de tissú de plata i una casulla igual són procedents d'un ric vestit antic, donatiu de D. Modesta de Sitjar.

Es celebren en el Santuari dos aplecs molt concorreguts: el del Roser, el primer diumenge de maig, i el del Remei, el segon diumenge d'octubre; aquesta és la, festa grossa, molt concorreguda i d'un caràcter molt pintoresc, per la gentada que es reuneix al voltant de l'església en la plaça i en els prats veïns. Hi ha ballades i encantament d'ofrenes.

Son moltes les indulgències concedides a aquest Santuari, essent plenàries en els dies de la Candelera, de l'Encarnació, de l'Assumpció, de Sant Cristòfol i el segon diumenge d'octubre.


b) Per la carretera de Sant Joan i pont de Can Beya [Beia]

1 hora. Practicable per a carruatges de dues rodes.

35 m. (3 km) Pont de Can Beya [Beia]. (Vegeu itinerari 2, en sentit invers). Al costat mateix del pont i de l'hostal de can Beya arrenca un dolent camí carreter que baixa al Ter. Sobre el riu hi ha una estreta palanca amb senzilles baranes a ambdós costats i capaç sols pel pas d'una persona, la que, si no és sòlida i còmode, és, en canvi molt pintoresca. Els vehicles travessen el riu a gual. El camí carreter troba en la part oposada l'antic del Remei (vegeu aquest itinerari a., que deixa ben prompte, i va dominant el riu per la vorera esquerra en avall.

40 m. Teuleria del Sitjar. A curta distància de la teuleria es deixa el camí carreter del Sitjar i es torç a l'esquerra cap a la clotada de Creixenturri, dominant-se a l'altre part de la torrentera la casa del propi nom i més en amunt, l'ermita del Remei.

55 m. Es travessa la torrentera que baixa de Puig de Dot.

1 h. Santuari del Remei.



Comentaris itinerari 3: De Camprodon al Remei.
Wikiloc: Itinerari a) pel camí antic.


Esquerra.png Inici.png Dreta.png



Adaptació del llibre: Pirineu Català: Comarca de Camprodon
Cèsar August Torras, 1902
https://comarcadecamprodon.cat