Comentaris itinerari 11: De Camprodon a Ull de Ter

De Pirineu Català - Comarca de Camprodon

Luddisme a Camprodon

Gaceta de Madrid, 12/agost/1824

La Gaceta de Madrid del 12 d'agost de 1824 ens reporta un incident luddita a Camprodon, sembla que el primer que hi va haver al Principat, el 3 de febrer d'aquell any.

Va passar a la fàbrica de draps "Lacot", fundada per Benet Lacot, i dirigida a partir de 1820 per la seva vídua, Miquela Feliu. La fàbrica era una activitat complementària a la importació de màquines i peces de recanvi que venien a empreses tèxtils de Sabadell i Terrassa.[1]

Els devien anar força be els negocis ja que el seu fill Antoni Lacot Feliu era, l’any 1864, a la llista de 57 electors de la vall de Camprodon, l’onzè contribuent pagant 20 escuts (el màxim contribuent, el Diputat Provincial i ramader Salvador Aulí, en pagava 402)[2][3].

A l'itinerari 11, Torras menciona Can Aulí:

"Es surt de Camprodon pel Carrer de Cantallops [avui Ferrer Barbarà], a quin extrem, i en sa última casa s'entra ja en el terme de Llanars. Aquesta casa és Can Aulí, molt gran, d'aspecte de camp senyorial. A l'enfront de la casa, en la vessant de la Costinyola, ...".

També en parla a l'itinerari 2, "Vessants de la Costinyola i Bellabriga".

Avui trobem l'antic límit entre Camprodon i Llanars a la vorera on hi ha la tanca de l'antiga fàbrica Birba. Per les explicacions d'en Torras, sembla que Can Aulí era on ara hi ha Can Birba.


L'activitat tèxtil era important a la Vall, am capacitat per a aprofitar la força de l'aigua, també aprofitada per les fargues, i propera a muntanyes amb una gran activitat ramadera ovina (tal com acrediten les nombrosos topònims relacionats amb les pastures d'oví).

La tradició manufacturera de la llana ve d'antic a la Vall de Camprodon.

Segons ens reporten Moret i Galí fent referència al "Llibre dels quatre senyals de Catalunya":[4]

"Camprodon l'any 1433 pagava per drets de bolla de plom o segell de cera la quantitat de 6 florins d'or, quantitat molt significativa si tenim en compte que a Figueres i a Sant Joan de les Abadesses pagaven 3 florins, Olot 6, Berga 5 i Vic, Manresa, Ripoll i Puigcerdà 7."

El marcatge dels draps es feia mitjançant el pagament de l'impost de la bolla de plom.

També Motserrat Freixa ens diu que al segle XVII:

"Les persones dedicades a la indústria tèxtil a Camprodon eren 350 fabricants; 16 torcen, 48 teixeixen i 8 batanen; a Llanars trobem 4 fabricants, i a Vilallonga, 150 fabricants; 5 torcen, 18 teixeixen i 2 batanen. Llanars i Vilallonga dedicaven la seva producció a l'autoconsum i una part molt minoritària al comerç."[5]

Morer i Galí, en un cens de l'any 1749, destaquen que:

"40 famílies es dedicaven a la indústria llanera i tenien pel seu ús 9 telers; Julià Pasqual parla de 149 persones dedicades a la indústria llanera, concretament 103 paraires, 3 tonedors, 29 teixidors, 3 bataners i 4 torcedors."[4]

Una mica més endavant, Freixa ens compara l'activitat:

"Això fa que la producció de Camprodon l'any 1760 no sigui molt distant a la de centres llaners més grans com Sabadell o Terrassa."[5]

I Puig ens la quantifica segons un cens de 1764:

"... a Camprodon hi havia 49 fabricants i 50 telers".[6] 

Planes ens en quantifica la producció i la maquinària del 1788:

"El 1788 produïen 369 peces de draps vint-i-dosens, 320 peces de draps vint-i-sisens, 410 peces de baieta, 114 draps setzens i 50 ratines, a més de 3200 flassades de color i blanques. Hi havia tres màquines de tòrcer mogudes per força hidràulica i tres nocs o batants."[7]

Però més endavant les coses es van començar a tòrcer pels paraires:

"L'organització gremial no va saber adaptar-se a la nova situació econòmica del moment, reduint les seves activitats gremials i l'any 1857 ja només trobem dos paraires a la vila de Camprodon."[5]

Segons l'article de Pere Bosch i Cuenca, en un estudi (no en dóna referències) de l'any 1824 trobem:

 fins a "30 cases de mestres paraires, que donen treball a 20 teixidors, els quals produeixen cada any 10.000 mantes de llana i 645 peces de panys i baietes que arriben dins els 1.800 quintars de llana utilitzada"; i afirma que "en aquest moment es fabriquen més de 160 peces i unes 2.500 mantes"[8].

El dia dels fets d'aquell febrer de 1824, una "multitud" d'obrers i famílies van desmuntar màquines de cardar i filar doncs substituïen molta feina manual, sovint fetes a casa, i que eren un complement als jornals agrícoles o ramaders.[7]

Sembla que la fàbrica estava situada pels volts del carrer del Noc).


No va ser l'únic conflicte laboral de la Vall. Els obrers de la Colònia Matabosch (actual Colònia Estabanell, vegeu itinerari 3) es van mobilitzar i fer vaga l'any 1881 per a demanar augments salarials i menys hores de feina, responent l'empresa amb acomiadaments i anant a cercar esquirols a Almeria. Els treballadors de Matabosch reberen el suport dels companys de Manlleu i Roda de Ter[9].

La legislació (que no la pràctica estesa) sobre el descans dominical no va arribar fins el 1904, i la jornada de 8 hores fins el 1919 (primer país a Europa) gràcies a la vaga de 44 dies iniciada pels treballadors de La Canadenca.


Vocabulari

Baster: Qui fabrica i adoba basts, selles i altres guarniments de bèsties cavallines (DCVB)

Bataner: Qui treballa en el batan/batà.

Batà/Noc: Ormeig o màquina que serveix per netejar o consolidar la tela teixida, per mitjà de la pressió de grans martells o de dos cilindres quasi tangents.

Paraire: Qui es dedica a preparar la llana per a esser teixida, és a dir, a pentinar-la, cardar-la, perxar-la, etc.

Passamaner: Qui fa o ven passamans; qui es dedica a obra de passamaneria.

Passamà: Teixit en forma de cinta que serveix per a guarnir i adornar vestits, mobles, i en general les vores d'un objecte qualsevol.

Tonedor: Qui talla arran el pèl o la llana.

Torcedor: Qui fa girar sobre elles mateixes les fibres d'un filat, de manera que es caragolin en espiral.


Referències

  1. BENAUL BERENGUER, Josep M. Transferts technologiques de la France (Normandie, Languedoc et Ardennes) vers l’industrie lainière espagnole (1814-1870), pàg. 263-295. https://books.openedition.org/purh/7242?lang=en
  2. La primera onada luddita a Alcoi i Camprodon. Blog "Negre i verd". http://negreverd.blogspot.com/2013/10/el-dijous-17-doctubre-de-2013-farem-una.html
  3. CLARÀ i RESPLANDIS, Josep. Els més rics de les altes valls del Ter i del Freser a mitjan segle XIX. Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès 2003-2004, N. 16. https://www.raco.cat/index.php/AnnalsCER/article/view/211214/289202 (PDF)
  4. 4,0 4,1 MORER, Josep i GALÍ, Francesc d'A. Historia de Camprodon, pàg. 133, Ed. Ajuntament de Camprodon, 1982
  5. 5,0 5,1 5,2 FREIXA GALCERAN, Montserrat. La confraria de Sant Eloi i el gremi dels paraires de Camprodon. Quaderns de les Assemblees d'Estudis n.9 (2003). https://www.raco.cat/index.php/QuadernsAE/article/download/352404/443541/ (PDF)
  6. PUIG i REIXAC, Miquel. Abans que hi arribés el cotó: El treball de la llana a la Garrotxa al segle XVIII. Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, Nº 15, 2005, pág. 39. https://www.raco.cat/index.php/AnnalsPEHOC/article/download/278536/366297 (PDF)
  7. 7,0 7,1 PLANES i MARCÉ, Sílvia. Camprodon. pàg. 15, 38 i 56. https://issuu.com/ddgi/docs/camprodon
  8. BOSCH i CUENCA, Pere. La maleïda maquinària. El Punt-Avui, 20/I/2019. https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1538416-la-maleida-maquinaria.html
  9. SERRA, Rosa. Industrial colonies in Catalonia. Catalan Historical Review, n.4. http://revistes.iec.cat/chr/


Tornar a la plana de l'itinerari.
Tornar a l'índex de Comentaris.