Muntanyes del Canigó

De Pirineu Català - Comarca de Camprodon

El macís del Canigó és un gran grop, d'ample i rabassuda base, destacat de la carena pirinenca, gairebé aïllat, amarrat sols amb la massa general per una aresta, aspre, encinglada i alterosa. A l'igual que les Muntanyes Maleïdes, el Pic de Midi de Bigorra i altres macisos avançats, o despresos de la ratlla del Pirineu, s'enlaira garbosament a major nivell que la carena on s'arrela i es destaca superbament, dominant ample espai i oferint magnific aspecte de grandiositat i imposant bellesa.

Se desprèn de Roca Colom dret al NE. i forma en son cor hermoses valls i clotades, tant prompte engorjades, salvatges i esquerpes, com fèrtils, verdes i placívoles; ja pelades i rocalloses, amb enormes tarters i clapisses, congestes i estanyols, ja cobertes d'hermosos boscos, extensos pasturatges, prats de belles i escollides floretes. Sa vegetació és molt rica i variada i pròpia de tots els climes i països en les distintes gradacions de son nivell, des de son cim a la base, agafant una alçaria de més de 2.000 metres del fons de ses valls al més enlairat de ses crestes. Sa considerable elevació sobre si mateix el fa aparèixer a la vista molt més enlairat i gegantesc del que realment és. Per això, per sa situació desembarassada dominant la plana i les demès altes serres que de lluny o prop l'envolten, el que fa que sia obirat des de immenses distancies; per sa proximitat al mar, que fa que sia distingit i reconegut pels marins des de molt endins del Mediterrani; per son superb aspecte, majestuosa presencia i esplèndida gropada, fou considerat durant continuades centúries com la muntanya més alta del Pirineu català, quan tantes i tantes d'altres la guanyen en alçaria, si no en majestat i bellesa.

Està estrebat en el Roca Colom per les trencades Esquerdes de Rojà, que s'allarguen enterques i tallades en una gran extensió fins a trobar el Pla Guillem, superb replà del Canigó, on en son extrem, en el Coll de Bocacers, s'enlaira el macís sobtadament, eixamplant sa base i estenent-se en llargues i nervudes brancades que donen naixença a ses precioses valls. Formen son nus principal l'aguda Pica, 2.785 m. alt.; l'espadat Puig Barbet, 2.748 m.; el Puig Sec, 2.600 m., d'enterca espinada; el Puig de Tretze Vents, 2.763 m., de feixuga i dilatada massa; el Pic Rojat, 2.700 m., unint aquell últim amb el superb Puig de Set Homes, 2.750 m.; el Puig de Bassibés [Bacivers], 2.680 m., a continuació d'aquest, i el Pic de Casamí [Gasamir], 2.422 m., estrebat amb La Pica a la part oposada de Puig Barbet.

Dóna ses aigües la muntanya, al Tet al Nord i al Tec a Mig-jorn. Es sa vall principal la de Cadí, que es forma en son propi cor, a recer de La Pica, dessota son caos gegantesc, entre Casamí [Gasamir] i Puig Barbet, dominada seguidament pel Puig Sec, el cim de la serra del Roc Negre, Tretze Vents, Set Homes i Bassibés i encloent un conjunt de naturals belleses en son curs tortuós i accidentat; dóna ses aigües al Tet i penetra en terra plana a l'arribar al Vernet. L'amagada vall de la Llipodera es forma sota el Coll de Bocacers i rep a dreta les aigües del Puig de Bassibés [Bacivers], i a l'esquerra les de l'alta vessant de Pla Guillem i de la serra que arrenca de Pla Rossell; porta ses aigües a la vall de Cadi. En la part N. de la muntanya, en aiguavessos de La Pica i de Casamí [Gasamir], se forma l'embarrancada i hermosa vall de Sant Vicenç, que va a parar a la de Cadí o Riu Major, més avall del Vernet. Sota el Pic de Canigó de Fillols, 2.413 m., se forma la pintoresca vall de Fillols, que surt també, després de regar aquest poble, al Riu Major, prop de Cornellà. També en el costat N. de la muntanya i en sa part més feréstega i desolada s'origina la vall de Balaig, sota els verticals caients de La Pica i Puig Barbet, en l'enclotada glacera, corrent entaforades de primer ses aigües entre gegantesques muralles de tarteres, formant seguidament tranquils estanys, llençant-se després en remoroses cascates i anant per últim, a regar les terres de Taurinyà, Codalet i Prada abans de llençar-se al Tet. En els replecs de la serra de Puig Barbet se forma l'accidentada vall de Llec, que després de recórrer aspres engorjats va a unir-se a La Lentilla, a la plana, prop de Finestret. Sota el Puig Sec, en sa part NE. i en els aspres aiguavessos de Puig Barbet, a l'esquerra, i la serra del Roc Negre, a la dreta, s'obre la vall de Vallmanya, de majestuós aspecte, ample i extensa, rodejada de rabassut i alterós muntanyam; de ses moltes barrancades se'n forma La Lentilla, que regant els termes de Vallmanya i Vallestàvia s'entafora en unes magnifiques gorges pera anar a cerrer suaument la plana abans d'ajuntar-se amb el Tet. Altres valls s'originen afluents directes del Tet o de les anteriors en els contraforts del grandiós macís de la muntanya; però de totes elles és la més important la del Bulès, que té ses altes fonts en el Puig de l'Estela, estrep de la serra del Roc Negre. En el costat de Mig-jorn, aigües del Tec, és la més hermosa de totes la vall de la Parcigola, formada per la unió de les valls de Cabús o de les Salines, provinent de Pla Guillem i Puig dels Armaris, i de la Molina, que baixa de Coll de Bocacers, Puig de Bassibés [Bacivers] i Set Homes. La grandiosa vall de La Comalada s'origina en el desolat circ, rublert de tarteres i enderrocs, format per la Portella dels Isards, l'enlairat Puig de Set Homes, sota el que s'amaga l'estany i l’esgotada glacera de La Comalada, el Pic Rojat, la Portella del Canigó i el macís de Tretze Vents; feréstega en sa part superior, emboscada en sa vessant mitja, i frescal i riolera en sa part baixa, porta ses aigües al Tec en el poble del mateix nom. En l'extrem superior de l'aspre clotada que s'obre entre el macís de Tretze Vents i la serra del Roc Negre hi té ses més altes fonts el Riuferrer, que va recollint aigües dels replecs de la pròpia serra, Puig de Pèl de Ca, Puig de l'Estela i Batera; sa comarcada és extensa i embrancada i porta un bon contingent al riu Tec. De les ramificacions de les serralades despreses de Tretze Vents i Roc Negre s'originen altres valls importants tributaries de les anteriors o directament del Tec.

A més del tronc major que corre des de Coll de Bocacers per Bassibés [Bacivers], Set Homes, Tretze Vents dret a La Pica, s'estenen altres grosses brancades del gran arbre del Canigó. La més extensa i important, per formar la partió d'aigües dels dos rius, és la del Roc Negre, que arrencant del macís de Tretze Vents, se dirigeix dret a llevant al Puig de Pèl de Ca, 2.036 m.; torç dret al NE. vers al Coll de la Cirera, Puig de l'Estela, 1.738 m.; torna dret a llevant a Torra Batera, 1.436 m., i es divideix en dos brancals, que es dirigeix un al N. vers al Coll de Palomeres, separant la Vallmanya de la vall del Bolès, i l'altre dret al NE., que s'abaixa dret als Aspres.

Les muntanyes del Canigó són essencialment catalanes i totes les comarques de Catalunya que de prop- o de lluny, poc o molt, les obiren, estan plenes de tradicions i llegendes amb elles referents i entonen cants enyoradissos que hi fan al·lusió o recordança. Tal com el Montserrat és la muntanya que encarna'ls sentiments religiosos de Catalunya, el Canigó és el niu més poderós de ses tradicions fantàstiques i llegendàries.

L'eminent poeta Mossèn Jacint Verdaguer hi begué en ses fonts la inspiració per a compondre una de les obres que li donaran nom més perdurable i amb la que demostra sentir-se posseït de debò de la fonda poesia que en el Canigó s'entranya.

Devem al nostre bon amic l'il·lustrat geòleg mossèn Norbert Font i Sagué les següents noticies geològiques :

«El macís del Canigó, geològicament considerat, és de gran importància. El seu nucli està constituït, com la major part dels macisos de la cadena central, Nethou i Néouvielle [Nhèuvièlha], per exemple, pel granit porfiroïde amb grans crestalls de feldespat, que, pel mateix que resisteix millor a l'acció de l'atmosfera, sobresurt en la roca. Aquesta banda granítica del Canigó està quasi del tot coberta pel gneis, que presenta una gran varietat d'estructura i coloració, en el trajecte comprès entre el Pic de Bacivers, Set Homes, Estanyols de Cadí i La Pica.
Està travessat d'un sense fi de filons de variats quarsos, amb grans crestalls de mica blanca i pòrfirs eruptius. En alguns punts, el gneis se presenta perfectament fullat, lo que el pot fer confondre amb els esquistos precambrià i cambrià que l'envolten formant una anticlinal, qual cresta està rompuda.»



Adaptació del llibre: Pirineu Català: Vallespir, muntanyes del Canigó, Conflent 
Cèsar August Torras, 1902
https://comarcadecamprodon.cat