Vallespir - Vall del Tec

De Pirineu Català - Comarca de Camprodon

L'antiga comarca catalana del Vallespir, nomenada en documents medievals Vallis-Asparia, Vallis-Aspera, Vallis-Aspirii, Vallis-Spiria, Vallespirium i Vallespirio, està enclosa, en part, en la regió muntanyosa tancada pel Canigó, la retallada aresta de les Esquerdes de Roja, el nus de Roca Colom, el macís de Costabona i la carena que des de aquest punt se dirigeix al mar, formant avui la ratlla fronterera entre Espanya i Franca. Aquesta part de comarca que s'estén des de les fonts del Tec fins al Pont de Ceret, constitueix l'Alt Vallespir. El Baix Vallespir s'estén en la plana des de Ceret al mar i des de la carena fronterera fins al Tec. La vall del Bulès, tributaria del Tet, i la part muntanyosa de la vessant esquerra del Tec, compresa en els Aspres, estreps de serres derivades del Canigó, formen també part d'aquesta regió.

El rotllo de nostres itineraris se limita principalment a l'alt Vallespir, a la part que mereix veritablement aquest nom per sos paisatges abruptes i majestuosos, ses valls engorjades, ses muntanyes gegantesques coronades per cims dominadors d'esplèndids panorames, muntanyes en quins replecs s'hi estotgen, no obstant, valls tant falagueres, suaus i apacibles com les de la Percigola i de la Comalada, de Sant Llorenç i La Menera, enquadrades si bé per motllures gegantesques.

Confina amb el Vallespir; el Conflent al NO., el Rosselló al N. i part de l'E. el Mediterrani també a llevant, i l'Empordà, La Garrotxa i Comarca de Camprodon a Mig-jorn.

L'extrem occidental del Vallespir forma un angle agut en el Roca Colom, 2.464 m. alt. Des de allí, tancant la vall del Tec, formen el límit septentrional les Esquerdes de Rojà, que es dirigeixen dret al NE. al Puig de la Collada Verda, 2.520 m. alt., Puig dels Armaris i Pla Guillem, 2.302 m., on s'enfila la divisòria al macís del Canigó, Set Homes i Tretze Vents, 2.763 m. , —son punt culminant,— seguint per la serra del Roc Negre, separant sempre aigües del Tec i del Tet, Puig de Pèl de Ca, 2.034 m., Coll de la Cirera i Puig de l'Estela. D'aquest cim, deixant la divisòria dels dos citats rius, se dirigeix el límit de la regió dret al N. per la serra que separa les aigües de la Vall de Vallmanya de les del Bulès ambdós afluents del Tet, corre dret al Coll de Palomeres, Coll de Montportell, Pla de les Egües, 1.209 m., Coll de les Arques, Roca Roja, 1.015 m., a trobar el Tet en l'estret de Rodés. Corre aleshores pel repeu dels Aspres, primer en direcció a llevant i després a Mig-jorn i SE., deixant la regió muntanyosa al Vallespir i la plana al Rosselló fins a trobar el riu Tec, prop de Boló. Allí forma el límit el llit d'aquest riu, quedant la dreta pel Vallespir i l'esquerra pel Rosselló fins al mar. Tanca el confí de Migjorn la carena fronterera des del Coll del Pal al Cap de Cervera.

Naix el Tec en el faldar de Roca Colom, i, llençant-se per trencada gorja entre' e Costabona i les Esquerdes de Roja en a llevant, rep a esquerra distints petits afluents, i més avall de l' Ullat la ribera de Roca Roja. Corre sempre engorjat i se li ajunta a la dreta la ribera de la Solaneta, que corre paral·lela a ell des del macís de Costabona. Va arreplegant petits cursos d'aigua, i més avall de La Presta pren a l'esquerra la ribera d'Agrefull, i més en avall la Parcigola, formada per distints brancals provinents de Pla Guillem i del macís del Canigó. Arribant a Prats de Molló embranca amb la Cinadella, que baixa a la dreta, i un xic més lluny amb la ribera de Vall-llobera. Se li ajunta després a l'esquerra la vall de la Figuera, provinent de Serra Vernet, i davant del poble del Tec la cabalosa ribera de la Comalada, que porta ses aigües de Set Homes, pic Rojat i Tretze Vents. Enllà del pont de la Verge Maria troba el Galdares o riu de La Menera, que ve també a la dreta, com la ribera de Sant Llorenç, que se li barreja més avall a l'enfront de la de Reart, que davalla de l'esquerra. Abans d'arribar a Arles recull en el mateix costat la ribera de la Fou, provinent de Cortsaví, i el riu Ferrer, que baixa dels contraforts del Canigó. En sent a Arles acaba el curs accidentat del riu; a les valls aspres i feréstegues succeeix la plana oberta, plena d'hortes, vinyes i fruiterars. Enllà d'Arles arreplega a l'esquerra distints cursos provinents de les muntanyes dels Aspres, i a la dreta el Mondony, de trencades caients, que se li ajunta a Amelie [Els Banys d’Arles]. Abans d'arribar al pont de Ceret se se li barregen a la dreta la ribera de Reiners i a l'esquerra el riu Ample, procedent de Prunet i de Bellpuig. De Pont de Ceret al mar se li ajunten altres afluents, essent els més importants: la ribera de les Mules; la del Sant Cristo; la de les Colomeres; el Tanyarí, que ajunta les riberes de Vilallonga i de La Roca; la ribera de Sant Andreu de Sureda, que corre per l'antic llit del Tec.

Desemboca directament al mar la ribera de la Massana, que s'origina en el Pic de l'Home Mort en les Alberes, travessa el preciós bosc de Sureda i arriba just a la plana per llocs barrancosos prop la platja d'Argelers, on se llença al mar, arreplegant en son curs petits tributaris. La ribera de Ravaner, torrentosa molt temps en sec, empero cabalosa quan cauen aiguats en la muntanya, naix sota el Pic de Sallfort en les Alberes, corre sempre embarrancada i es tira al mar prop de Cotlliure; la ribera de Banyuls, també molt engorjada, rep petits afluents i desaigua en la platja d'aquest poble.

El Bulès, que es forma en els contraforts del Canigó sota Torre Batera, travessa de S. a N. part de la regió del Vallespir i desaigua en el Tet a Bulaternera després de travessar gorges enasprades.

En les vessants dels Aspres reguen el Vallespir distints brancals del Reart i de la Cantarana, que units baixen a regar la plana del Rosselló.

Com hem vist, el principal curs d'aigua del Vallespir és el Tec, que el travessa completament de ponent a llevant en un recorregut d'uns 80 kilòmetres i un desnivell de 2.000 metres en uns 50 kilòmetres, des de son naixement a Roca Colom fins al Pont de Ceret.

El Vallespir havia pertanyut al comtat de Cerdanya. A la mort d'Oliva Cabreta, que ajuntà el comtat de Cerdanya al de Besalú, el Vallespir passà amb aquest últim comtat al domini de Bernat Tallaferro, essent incorporat posteriorment a la corona real d'Aragó. En 1659 entrà a formar part de l'Estat francès en virtut del tractat dels Pirineus.

La vila d'Arles havia sigut la capitalitat del comtat del Vallespir.

Avui constitueix aquesta antiga comarca catalana una part del departament francès dels Pirineus Orientals. El formen la totalitat del districte o arrondissement de Ceret, una part del cantó de Tuïr en el districte de Perpinyà i altra petita part del cantó de Vinçà, districte de Prada, amb un conjunt de 48.000 habitants.

Sos municipis o comunes són els següents :

Cantó de Prats de Molló, districte de Ceret, 7.381 h. en la següent forma: Prats de Molló, 2.658 h.; El Tec, 543 h. ; Sant Llorenç dels Cerdans, 2.362 h.; Costoja, 563 h.; La Menera, 510 h. ; Serrallonga, 743 h.; tots en l'alt Vallespir.

Cantó d'Arles, districte de Ceret, 7.907 h. en la següent forma: Arles, 2.462 h. ; Amelie [Els Banys i Palaldà], 1.429 h. ; Cortsaví, 787 h.; Montferrer, 682 h. ; Palaldà, 908 h.; Montboló, 267 h.; Montalbà, 227 h., en l'alta vall del Tec; Teulís, 1194 h.; Sant Marçal, 518 h., en la vall del riu Ample; La Bastida, 453, en la vall del Bulès,

Cantó de Ceret, districte d'ídem, 11.000 h. distribuïts de la següent manera: Ceret, 3.629 h. ; El Voló, 1,478 h. ; Banyuls dels Aspres, 617 h.; Calmella, 283 h. ; L'Esclusa [Les Cluses], 98 h. ; Les Illes, 237 h. ; Maurelles [Morellàs], 1.487 h. ; Montoriol, 199 h. ; Oms, 515 h.; El Pertús, 625 h.; Reiners, 849 h.; Riunoguers, 75 h.; Sant Joan de Pla de Corts, 557 h.; Tellet, 254 h; Vivers, 95 h, en la plana i en les vessants dels Aspres.

Cantó d'Argelers, districte de Ceret, i 7.800 h. en la següent forma: Argelers [Argelers de la Marenda] 2.833 h. ; L'Albera, 227 h.; Banyuls sur Mer, 3.609 h.; Cotlliure, 3.585 h. ; La Roca, 1.168 h. . Montesquiu, 368 h.; Palau del Vidre, 915 h. ; Portvendres, 2.108 h.; Sant Andreu, 707 h. ; Sant Genís les Fonts, 419 h. ; Sureda, 1.391 h. ; Vilallonga dels Monts, 470 h., 19 en la costa i en les vessants de les Alberes.

Cantó de Tuïr, districte de Perpinyà, 7 municipis, dels 20 que componen el cantó, 1.957 h. distribuïts de la següent manera: Queixàs, 347 h, ; Cameles, 517 h. ; Castellnou, 340 h. ; Llauró, 330 h. ; Llupià, 258 h.; Santa Coloma, 62 h. ; Torderes, 103 h., en els replecs dels Aspres.

Cantó de Vinçà, districte de Prades, 5 comunes, de les 17 que formen el cantó, 1.955 h. distribuïts en la següent manera: Bulès d'Amunt, 393 h.; Bulaternera, 867 h. ; Casafabre, 1 3 h.; Prunet, 254 h. ; Sant Miquel de Llotes, 338 h., en la vall del Bulès.

Les belleses naturals de la comarca són continuades, de caràcter ferreny, mascle i majestuós en sa part muntanyosa, en les vessants i contraforts del Canigó, en l'alta coma del Tec sota Costabona, Roca Colom i les Esquerdes de Roja i en les caients de les Alberes, de pics i turons de formes rares i capritxoses, de vessants cobertes de magnífics boscos i d'abruptes torrenteres, engorjades i tormentoses. Deuen citar-se en primer terme: l'estany de la Comalada sota el Pic de Set Homes, amagat entre penyals i fermes congestes de neu que s'endinsen en ses sinistres aigües; les timbes de la Fou sota Cortsaví, tenebrós i pregon entall d'una poesia aterradora; les coves o grotes d'en Brixot, prop de La Presta, d'en Pey, prop de Montferrer, les Encantades, prop del poble del Tec; i les cascates i saltants amb que el Tec i sos afluents engarlanden les comes i les valls, omplint-les d'animació, vida i poesia. Les altes crestes de les més enlairades serres, pelades i rocalloses, de contorns aguts i cantelluts, de colorit torrat o grisenc, blanquinós a voltes, clapejades d'hermoses congestes, contrasten amb la negror de les més baixes vessants, rublertes de boscos, espesses castanyedes, fagedes i rouredes, avetoses i pinetars en els alts aiguavessos del Canigó, pins i suredes en les hermoses boscúries de les Alberes. L'administració francesa pren gran compte en la conservació i repoblació dels boscos, enterament creuats per tots indrets de planers i pintorescos camins forestals. Els sots de les valls, verds i xamosos, estan coberts de prats i conreus vorejats de freixes i altres varietats d'arbreda en l'Alt Vallespir; la plana és rica i abundosa en hortes, vinyals i fruiterars.

La riquesa minera és important en la comarca, abundant el ferro en les vessants del Canigó, Teulís La Bastida; el coure a Prats, La Presta i Costoja; la plata a Prats i el bismut a Arles; avui està en el començ d'important explotació, essent notables els treballs que es practiquen en els antics meners, de les Indies, mines de ferro de Batera. Les arenes del Tec contenen certes quantitats d'or, segons se desprèn ja d'antic en documents existents en l'arxiu de Perpinyà.

Les pedreres són també abundoses i notables en la regió, i els jaciments de marbres son molt importants, essent de senyalar l'alabastre oriental de La Menera, el marbre verd antic del Tec, el de Mas Carol a Ceret, consemblant al de Carrara, els de La Presta i d'Arles.

Entre les aigües minerals sobresurten per sa renomenada les medicinals sulfuroses d'Amelie [Els Banys i Paladà] i de La Presta i les bicarbonatades-sòdiques i ferruginoses del Voló.

La cria de bestiar de llana i boví és molt important.

La caça és abundosa, trobant-se encara el porc senglar en les Alberes, l'isard al Canigó i les perdius blanques a Pla Guillem, Rojà, Roca Colom i Costabona. En el Tec se pesquen gustoses truites.

Molt ric en despulles artístiques dels passats segles és el Vallespir.

Existeixen encara antics monuments megalítics en el Canigó, que la tradició atribueix en general a Roldan. A Llauró s'hi troba la Caixa del Moro, curiós dolmen, i a La Roca altre monument de la pròpia classe. Antiguitats romanes se noten arreu escampades, molt importants a Amelie, Ceret, Banyuls dels Aspres i Llupià. A Les Cluses poden encara veure restos de muralles visigodes conegudes amb el nom de portes d'Espanya. L'Edat Mitjana ha deixat vestigis de sa forca en les imposants runes dels castells de Cabrenys, de Castellnou i altres, i mostra de son art en el gran nombro d'esglésies, la major part romàniques, essent de notar particularment la de Costoja, amb magnífica portada i esvelta torra; les de Serrallonga i Montferrer, de molt pur estil; l'abadia de Serrabona, les esglésies de Calmella, Casafabre i el Voló, aquesta última amb preciós portal; la torra de Prats de Molló, el monestir d'Arles amb son bell claustre i son airós cloquer.

Pertanyent aquest regió a l'Estat francès, està ben dotada de medis de comunicació; les carreteres la creuen per tots indrets, i no hi la poble, per petit que sia, que no tinga el seu camí rodat que el comuniqui amb els altres pobles veïns. Tots els camins i carreteres estan ben cuidats i conservats. La ferrada via de Barcelona a París corre prop de la platja des de la frontera al Tec, i un brancal que arrenca d'aquesta via general va d'Elna a la vila d'Arles. Sembla que es tracta de construir promptament un tramvia elèctric des d’Arles a Prats de Molló i La Presta, que afavoriria notablement el tràfec i comerç de l'Alt Vallespir.

El clima des la regió és, en general, temperat i molt agradable. L'alta vall del Tec des de Amelie [Els Banys] a Prats, abrigada dels vents freds i impetuosos, és deliciosa a l'hivern, per quin motiu ambdues poblacions són magnífiques estacions d'estada en aquella època de l'any. Amelie en gaudeix de justa fama, i Prats, a mida que va tenint bons i ràpids medis de comunicació, la va adquirint també. Aprofitant aquestes circumstàncies, serà prompte un fet instal·lació d'un Sanatori en un lloc proper a l'última Vila. Per l'especial situació de la vall, barrada al N. per la gegantesca muralla del Canigó, està perfectament resguardada dels vents d'aquell costat; així és que la tramuntana no s'hi deixa sentir com a la part plana, al Rosselló i a l'Empordà; el NE., si hi arriba alguna volta, és ja temperat i suau, i, si bé fred, és sec i sa. Els vents més molestosos, a l'estiu, són el SO. i el Mig-jorn, anomenats vents d'Espanya, de baf dolent, calent i enervador. A l'hivern, el vent de Roses, SE., amena molts cops la pluja, i a l'estiu la marinada de l'E., i també del SE., puja des de la costa, rebaixada ja de sals i d'humitat, a refrescar l'atmosfera.

Una de les qualitats principals del clima de l'Alt Vallespir és la lleugeresa i puresa de l'atmosfera. La neu no acostuma a baixar de mil metres en avall; més els alts cims n'estan coronats tot l'hivern, i grosses congestes se conserven durant l'estiu; les rosades son fortes. Les boires que s'arrosseguen sovint pels cims de les altes crestes i s'aclofen a voltes en la plana, no s'estenen mai per l'Alt Vallespir.

La temperatura màxima arriba a l'estiu a 30º a l'ombra, i no baixa a l'hivern de 3º a 4º sota zero. El bon temps pot considerar-se d’una durada de vuit mesos, i en els quatre mesos restants, si bé les pluges sovintegen més, no priven de gaudir de dies del tot bons i dels refrigerants raigs del sol. La primavera és el temps plujós; a l'estiu els dies són calorosos, però en general les nits fresques; la tardor és regularment d'un to suau i agradable, i són comptats els dies de mal temps; els hiverns són secs, serens i temperats.




Adaptació del llibre: Pirineu Català: Vallespir, muntanyes del Canigó, Conflent 
Cèsar August Torras, 1902
https://comarcadecamprodon.cat